M'entra la ràbia. El Jaume està atacant a la gent que m'ajuda perquè atacant tapa els seus defectes. Vaig a defendre'ls i m'ataca a mi amb sorna pública quan és un problema petit, resoluble i intrascendent. Em quedo sense paraules bloquejat per la ràbia. Se'm passen pel cap les respostes que el deixarien mut però paro això no està bé, això no està bé. Seu, respira... i respiro...
Poc a poc em va tornant la calma primer calma perquè sí, calma buida. Després analitzo la seva reacció i veig que en Jaume tenia por. Por de ser falible, por de perdre el control, por de que se l'acusi i sobretot por de que tot això es faci públic. Por de ser la riota.
I llavors m'ha entrat el perdó. No tinguis por, jo t'ajudaré. Junts podem fer grans coses. T'estimo i et respecto. Gràcies per fer-me veure el meu error, per fer-me veure que el meu ego encara té bastant de protagonisme.
Gràcies mestre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada