Pujo les escales automàtiques, agafo la safata, un tovalló, forquilla, ganivet, vas. Primers plats... un drama res interessant. Segons... pfffffff. Vale, I'm out of here. Me las piro vampiro.
Surto al carrer, pujo les escaletes, què faig, a on vaig a dinar? Esquerra, dreta? No vaig a dinar i vaig a meditar? Espera.
Quina pressa hi ha per anar a menjar i qui ha dit que hagi d'anar a dinar. Estic parat a dalt de les escales amb el sol escalfant-me l'esquena i s'hi està molt bé, de moment no fa falta anar enlloc. Quina mania de sempre haver de fer. I per què no simplement no fer? Em veig a mi mateix i penso que la gent em deu veure molt raro, una persona sense estar mal vestida parada en una vorera sense fer res.
Doncs siguem raros.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada