Arriba l'hora d'enfrontar-me amb el silenci o més aviat amb totes les barreres que em separen del silenci. Que no són més barreres que una paret de mantega però per poder-les tombar el primer és saber que són totalment moldejables.
Estic preparat. Som-hi doncs.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris silenci. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris silenci. Mostrar tots els missatges
dimecres, 5 de desembre del 2012
dimarts, 23 d’octubre del 2012
La prisa
La prisa es la necesidad de no estar dónde estamos,
es la necesidad de ser quienes no somos,
es la necesidad de estar y no de ser.
El silencio es el ser sin importar dónde ni cuándo.
es la necesidad de ser quienes no somos,
es la necesidad de estar y no de ser.
El silencio es el ser sin importar dónde ni cuándo.
divendres, 31 d’agost del 2012
Volies silenci? Afonia!
Versión en español
Torno de vacances amb la idea del silenci (i al final de les vacances més o menys ho havia complert) i tal com arribo al meu món habitual em poso a xerrar pels descosits. Sort que tinc un guia apoiant-me que m'ha regalat una afonia que ja va per una setmana per fer-me callar. I això em recorda totalment una cosa vital:
Vigila què demanes! :-)
I què he aprés sense poder parlar? Que la gent no necessita la meva ajuda, les coses giren soles amb mi o sense. Humilitat, respecte i amor als altres tal com són (respecte també als temps dels altres perquè així els han decidit). Acceptació de la dualitat perquè és la nostra mestra.
Més: he après a escoltar els dictats de Déu-intuïció i a esperar a que sigui el meu moment, quan ho senti molt de dins. Però no és sentir, és quan tot el meu ésser em diu fes-ho i jo només sóc el canal a través del qual es manifesta un missatge, que és just, correcte i tot amor perquè és un missatge de Déu (jo només sóc el seu lector).
I aquest és el meu paper a la vida, el meu rol en aquest món (si més no, mentre les coses no canviïn radicalment): Ajudar als altres a viure millor amb si mateixos. La gràcia està en ajudar només a aquells que ho necessiten i ho demanen (que són els dos grans límits que m'estan ensenyant el silenci).
Però això no ho dic perquè una nit m'hagi iluminat, ho dic perquè és coherent amb tota la meva història (ho poden confirmar tothom que m'hagi viscut de petit, corregia a tothom, inclús vaig proposar a la profe ajudar-la a corregir un examen de mates de 2n), amb les meves capacitats, inclús amb la meva numerologia. No és un canvi és una conclusió perquè tot apunta cap a aquí. És que arribats aquí no pot ser cap altra cosa.
Això no ho dic per afirmar-me per sobre de ningú ni per dir-li a ningú que viu malament la seva vida (perquè no hi ha formes incorrectes de viure la vida). Jo només puc oferir una resposta a qui tingui una pregunta.
Tot té una lògica i cadascú de nosaltres tenim la capapcitat i les eines per desentrellar la lògica del que necessitem desentrellar. Però el més bonic de tot és que no saps que ho busques fins que ho trobes i llavors és totalment evident que ho estaves buscant. I tot això té a veure també amb Harwitum i el video que acabo de penjar en què cadascú té el seu paper i no hem de copiar els papers dels altres, hem d'identificar quin és el nostre i seguir-lo, practicar-lo.
Gràcies vida per aquest regal, per aquesta oportunitat de viure.
Una abraçada companys de viatge :-)
Torno de vacances amb la idea del silenci (i al final de les vacances més o menys ho havia complert) i tal com arribo al meu món habitual em poso a xerrar pels descosits. Sort que tinc un guia apoiant-me que m'ha regalat una afonia que ja va per una setmana per fer-me callar. I això em recorda totalment una cosa vital:
Vigila què demanes! :-)
I què he aprés sense poder parlar? Que la gent no necessita la meva ajuda, les coses giren soles amb mi o sense. Humilitat, respecte i amor als altres tal com són (respecte també als temps dels altres perquè així els han decidit). Acceptació de la dualitat perquè és la nostra mestra.
Més: he après a escoltar els dictats de Déu-intuïció i a esperar a que sigui el meu moment, quan ho senti molt de dins. Però no és sentir, és quan tot el meu ésser em diu fes-ho i jo només sóc el canal a través del qual es manifesta un missatge, que és just, correcte i tot amor perquè és un missatge de Déu (jo només sóc el seu lector).
I aquest és el meu paper a la vida, el meu rol en aquest món (si més no, mentre les coses no canviïn radicalment): Ajudar als altres a viure millor amb si mateixos. La gràcia està en ajudar només a aquells que ho necessiten i ho demanen (que són els dos grans límits que m'estan ensenyant el silenci).
Però això no ho dic perquè una nit m'hagi iluminat, ho dic perquè és coherent amb tota la meva història (ho poden confirmar tothom que m'hagi viscut de petit, corregia a tothom, inclús vaig proposar a la profe ajudar-la a corregir un examen de mates de 2n), amb les meves capacitats, inclús amb la meva numerologia. No és un canvi és una conclusió perquè tot apunta cap a aquí. És que arribats aquí no pot ser cap altra cosa.
Això no ho dic per afirmar-me per sobre de ningú ni per dir-li a ningú que viu malament la seva vida (perquè no hi ha formes incorrectes de viure la vida). Jo només puc oferir una resposta a qui tingui una pregunta.
Tot té una lògica i cadascú de nosaltres tenim la capapcitat i les eines per desentrellar la lògica del que necessitem desentrellar. Però el més bonic de tot és que no saps que ho busques fins que ho trobes i llavors és totalment evident que ho estaves buscant. I tot això té a veure també amb Harwitum i el video que acabo de penjar en què cadascú té el seu paper i no hem de copiar els papers dels altres, hem d'identificar quin és el nostre i seguir-lo, practicar-lo.
Gràcies vida per aquest regal, per aquesta oportunitat de viure.
Una abraçada companys de viatge :-)
dimarts, 21 d’agost del 2012
Silenci
Després d'aquest estiu tan tranquil i tan mogut espiritualment em toca respirar i callar.
He passat una època de xerrar molt, exterioritzar molt, preocupar-me molt dels altres i ara toca escoltar, callar, silenci i ocupar-me del buit (que és el no res i el tot).
Gràcies per aquest estiu meravellós :-)
____________________________________________________________
Después de este verano tan tranquilo y movido espiritualmente me toca respirar y callar. He pasado una época de hablar, exteriorizar y preocuparme mucho de los otros y ahora toca escuchar, callar, silencio y ocuparme del vacío (que es la nada y el todo). Gracias por este verano maravilloso :-)
____________________________________________________________
Después de este verano tan tranquilo y movido espiritualmente me toca respirar y callar. He pasado una época de hablar, exteriorizar y preocuparme mucho de los otros y ahora toca escuchar, callar, silencio y ocuparme del vacío (que es la nada y el todo). Gracias por este verano maravilloso :-)
divendres, 24 de febrer del 2012
La sort d'estar mut
Estàs afònic? Doncs prent-te algo... ves al metge... vols homeopatia? Própolis?
No, vull estar mut. Jo m'he regalat una malaltia i vull viure-la, és el meu regal i és per a mi. Els regals no es trenquen, ni s'axafen, ni s'insulten. Els regals s'aprecien i es dóna les gràcies a qui te l'ha enviat. Gràcies jo.
Estic a la cuineta de la feina, menjant una taronja. Entra algú, em saluda (el saludo amb el cap). Posa la moneda a la màquina i es gira per mirar-me, per entaular conversa, però no té res a dir. Es mou, es remou, posa un somriure a la cara i em fa una pregunta de la qual ja sap la resposta. Nerviós, amb el cafè a la mà, se'n va amb un sospir. Ha aconseguit superar la situació.
Quanta paraula innecessària, quantes tonteries que diem. Tot per no dir el que realment volem dir, el que realment sentim. Tot per fer un paper.
Ja n'estic fart del paper.
No, vull estar mut. Jo m'he regalat una malaltia i vull viure-la, és el meu regal i és per a mi. Els regals no es trenquen, ni s'axafen, ni s'insulten. Els regals s'aprecien i es dóna les gràcies a qui te l'ha enviat. Gràcies jo.
Estic a la cuineta de la feina, menjant una taronja. Entra algú, em saluda (el saludo amb el cap). Posa la moneda a la màquina i es gira per mirar-me, per entaular conversa, però no té res a dir. Es mou, es remou, posa un somriure a la cara i em fa una pregunta de la qual ja sap la resposta. Nerviós, amb el cafè a la mà, se'n va amb un sospir. Ha aconseguit superar la situació.
Quanta paraula innecessària, quantes tonteries que diem. Tot per no dir el que realment volem dir, el que realment sentim. Tot per fer un paper.
Ja n'estic fart del paper.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)