Un atac d'ira

És irònic, casual, causal que després de publicar que el motiu pel qual vaig voler començar a canviar era per no enfadar-me i m'hagi pillat el cabreig que m'ha pillat. jejeje

Estàvem l'Arnau en bici, la Judit amb el cotxet i jo parats en un semàfor esperant que es posés verd. Es posa verd i l'Arnau surt disparat amb la bici. Ve un cotxe i penso que ja pararà però no para. L'Arnau s'hi apropa i el crido perquè pari i no para així que el cotxe acaba de passar deixant a l'Arnau a un pam i segueix sense parar. El crido, l'insulto, ai si el pogués pillar. Em plantejo d'anar corrent fins al semàfor a on està parat per picar-li la finestra i insultar-lo més i si obrís la finestra li rebentaria el cap amb el capó insultant-lo i cridant-lo sense parar. Ja ha passat però estic una llarga estona visualitzant-me destrossant el cotxe i matxacant el seu conductor. He perdut el control.

Allò que no volia aquí està.

La impotència i la por dominant-me el cos i els actes. La diferència però és que m'he vist sense control, m'he vist absolutament fora de mi i he vist que no tenia sentit. També he vist que la ira no m'ha permès la reacció més necessària de resguardar l'Arnau però això ha estat més tard. I també he vist que no passa res per perdre el control, que segueixo sent jo. No em recrimino haver-me perdut però sí crec que ho podria fer millor.

Així que em quedo amb l'aprenentatge: jo escullo i no passa res escollir una cosa o l'altra; les dues són possibles, les dues són vàlides però no tinc ganes de tornar a escollir la ira. Ja l'he tastat, gràcies, ara vull una altra cosa.

Una abraçada conductor.