Un pas en davant

Elpost d'ahir i el text de la Inèlia m'ha fet reflexionar.

En quins moments sóc víctima?
Quan em manen què haig de fer sense el meu acord, quan em degraden amb una bronca, quan m'insulten anant en bici, quan se n'enriuen de mi.
Bàsicament sóc agredit a la feina, especialment per part dels meus jefes i gent que es creu que en sap més que jo i ho demostra amb superioritat.

En quins moments sóc agressor?
Quan me n'enric d'algú, quan crido als nens, quan imposo la meva força per resoldre un problema amb els peques.
Agredeixo principalment a la Judit quan fa algo que jo crec que es podria fer millor o no estic d'acord com ho fa, agradeixo als nens quan he perdut el control, agradeixo a gent de la feina quan em sento ferit o agredit.

El meu proposit:
No participar en aquest joc. Ja en tinc prou. No sóc víctima ni agressor. És un joc estúpid i inútil que no em porta enlloc. El meu primer objectiu és no agredir, respectar la sobirania personal (tothom és Déu, tothom és perfecte i per tant són dignes de tot el respecte) i per no sentir-me agredit haig d'assumir que sóc perfecte i que tot el que he fet és perfecte; per tant tot atac ve d'algú que encara està en la fase dual (agressor/víctima) i no m'afecta perquè no em pot fer res si jo no ho permeto.

No accepto més la dualitat en el meu món, no accepto més violència en el meu món, no accepto més por en el meu món. El meu món serà lliure, serà sincer, serà obert i serà pacífic.

Benvinguts al nou món :-)