Tornem de l'Auditori l'Arnau en patinet i jo caminant. A bon ritme serien trenta minuts, a ritme lent com a molt una hora. Ja portem una hora i quart i encara ens queda un bon tros. La gana em comença a apretar i no entenc com ell no està mort de gana.
Paro, l'observo (està mirant com juguen a tennis). Com pot ser que a ell el fascini tant que sigui capaç d'oblidar-se de tots els inconvenients i jo tingui pressa per arribar a casa i...? Realment pressa per què? La Judit està entretinguda, el dinar estarà quan arribem, per la tarda no tinc res especial a fer, no hem quedat amb ningú per dinar. Qui té pressa i per què? Recordo la frase del Fulvio que una nena el va ensenyar a gaudir de les petites coses de la vida. Ella veia una aranya que ell ni tan sols havia vist i s'hi passava hores disfrutant-la.
Doncs no tinc pressa. La gana pot esperar però les petites coses no. M'he posat al seu costat a mirar per la reixa per veure com jugaven. Eren un nen i el seu pare. Jugaven per jugar, sense competir, rient i fent el tonto.
Ha estat un bonic moment, sense pressa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada