Enmirallant-me en Heidemarie Schwermer.

Estava llegint el llibre Mi vida sin dinero. A part de que és molt interessant veure com es fa per viure sense diners he trobat molts paral·lelismes amb la meva vida o experiments que hem fet tots dos cadascú pel seu costat.

Un d'ells és que decideix deixar la seva seguretat social per tant passa a ser una

Heidemarie Schwermer decideix deixar la seguretat social. A partir d'aquí cada cop que va a una conferència li pregunten què passaria si es trenqués una cama i ella respon que no es posarà malalta i que no es trencarà una cama (amb cert orgull i por alhora). Al dia següent es nota que cada cop que diu això està pitjor de salut.
En el meu cas això també ho he notat fent el meu "experiment" de no portar jaqueta independentment de la climatologia quan vaig en bici. Quan em plantejo que no agafo un refredat perquè això ja ho he superat perquè ja he après a controlar les malalties aleshores em noto el coll carregat i que em començo a refredar.

Amb aquesta por a tenir una malaltia Heidemarie un dia va agafar un mal de queixal i va pensar, merda que potser no podria aguantar i hauria d'anar al metge. Però malgrat tot va dir, confio en Déu i confio en el que em porti així que va deixar que el mal fes el que hagués de fer. Al cap d'uns dies ja estava recuperada i no li feia mal.
Jo portava dues setmanes amb tos profunda i havia pillat febre en dues tandes i continuava amb la tos. Més en davant vaig pillar una tercera tanda de febres i aquest cop molt més bèstia amb una tos amb moc als pulmons. La Judit em recomanava anar al metge, la meva mare preocupada, la Núria dient-me que tenia bronquitis i que probablement hauria de prendre antibiòtic. Malgrat tot vaig decidir confiar en Déu, vaig decidir que no m'importava morir, que preferia morir lluitant que viure sense lluitar. Vaig estar meditant bastant, vaig seguir les meditacions de la Inelia Benz per sanar malalties en èpoques de creixement espiritual i vaig veure bastant aigua (única concessió a tots els consells que vaig rebre). Em vaig recuperar en quatre o cinc dies però sobretot vaig guanyar confiança en mi mateix.

En ella també identifico aquestes ganes de no donar les coses per sentat, de canviar les normes, de jugar amb la vida, d'experimentar els límits o més aviat d'experimentar que allà on creies que tenies un límit realment no el tens.

Heidemarie també parla de quan es va deixar anar cada cop que necessitava alguna cosa apareixia un petit miracle i aquesta cosa s'arreglava però que el més important de tot era confiar en ella mateixa, no tenir por a les conseqüències i no trair-se que no vol dir no deixar-se ajudar.

Doncs aquí estic cada cop confiant més en Déu i preparat pel que hagi de venir, miracles inclosos.

Bona nit lector :-)