Quan tenia dotze anys

Versión en español

Recordo estar a la Ciotat, a la festa de despedida dels italians de les colònies d'estiu. Música animada, balls lents, Volare, les noies tristes i jo nostàlgic.

Surto a la terrassa de la discoteca a seure sòl per sentir-me més trist, forçant alguna mitja llàgrima a caure. Al cap d'una estona d'estar sòl, mig plorant, comprovant que ningú s'interessa per mi ve la Cecilia i s'asseu al meu costat.

- Hola Xavi, ¿qué te pasa?
- Nada.
- Pero algo te pasará
- Bueno, me siento solo, estoy triste. ¿Has confesado alguna vez tu vida?
- ¿Qué quieres decir?
- Que si le has contado alguna vez a alguien todas las cosas, las de verdad, las que te preocupan?
...

I així vam començar a xerrar sobre totes les coses petites grans coses, que si jo era el marginat de la classe, que si no tenia amics i després parlant dels seus problemes.

Més o menys des de llavors tinc consciència de parlar a cor obert, de saber escoltar, d'entendre els altres. M'he passat uns quants anys sent molt bon amic de moltes noies per gran pena meva perquè m'impedia alguna cosa més :-) De fet, m'entenia més amb noies que amb nois perquè les noies parlaven més des del cor.

Fins al dia d'avui que encara m'encanta escoltar i parlar, compartir inquietuds i ajudar-nos mútuament a veure les coses més clares. I cada cop les veig més clares i cada cop les veiem més clares.

Petons :-)